INSECTOS GRITANDO

Autoedición con Pere Ginard

 

Hola Núria,

Com en totes les coses a les que m’he apropat per curiositat, a Insectos girando hi he trobat una petita part que és més o menys com me la imaginava, a partir de les dues fotografíes que vaig veure, amb l’escritpura del nervi crispat i eloquent de Siri Hustvedt, i n’hi ha una altra que me l’havia imaginat d’una altra manera, més com una història de doctors que es creuen escenògrafs, i que no són més que espectadors de galliner, els pobres; i, el principal: idees, evocacions i associacions que no se m’haurien acudit si no hagués tingut accés a aquest  mínim, desmesurat… quadern? Desenquadernat, com el cos que presenta, o performa, o registra? Tractat clínic dubtós? Ars amandi, potser tan patològica que el gènere mateix, que vol ensenyar el que no se sap i fer aprendre el que no s’ensenya? Autoretrat d’un metge acompanyat pels seus fantasmes? Autoanàlisi del terapeuta, que en el fons sap, com va saber Freud, que és ell qui pateix d’histèria? Peça teatral per a un sol espectador? Vintage erotica? Un fanzine per a fans de l’antipsiquiatria? Tractat d’anatomia del cos arravatat? Petit museu del gest pànic? Execració de la ideología psicoanalítica i exaltació dels seus procediments figuratius? Retrat del desig a càmera lenta? Vindicació estètica de la malaltia? Àpex corporal? Victòria del cos exaltat sobre la literatura científica, o, potser, fallida del moviment, atrapat en una nota manuscrita, detingut per un mot en minúscula, entrampat en un parèntesi? El cos, volia ser desentortolligat o cercava el parèntesi? Poster hi volia viure, en el claudàtor, i en la interrogació, amatent?

… no tinc resposta per cap de les preguntes que el teu tractat em planteja, i això m’agrada, perquè el fulgor de les preguntes em sembla millor que els tristos fanalets de les respostes: les que miren de donar, tantejant, a la foscor, les Ciències de la Psique, l’Estètica, la Història de la Fotografia. És un llibre ple de vent, el vent hi ha entrat amb l’energia indirigida de la dona i ha rebentat les costures del llom. Comença amb aire, com passava a l’exposició sobre insurreccions que va muntar Didi-Huberman l’any passat, i on hi havia dues de les fotografíes del Gran Teatre de la Salpetrière, de dues internes, juntament amb moltes altres imatges de la massa, la multitud: d’exaltació. Envoltades de fotografíes de protestes col.lectives, aixecaments populars, vindicacions, superpoblades, les dues noies de la clínica semblava que s’afegien a aquella força tectònica comunal, promíscua, així com al teu llibre sembla com si s’hi hagués convocat una manifestació i hi hagués anat una sola persona, i n’hi havia prou, i no sabem del cert què és el que reivindicava, però tenia raó.

Quan hi ha un cos, o cap, quan hi ha un cos que no és del cap, o que no ho sembla, llavors tot són preguntes, i tot avança, com en un text de Butler, en una seqüència de qüestions que es deriven les unes de les altres. Sí que hi ha una cosa, però, que la penso, quan veig les imatges del quadren, en mode afirmatiu. Per tant, segurament és un error, però és el meu error, i m’hi pensó equivocar a fons com es van equivocar els autoanomenats curadors de la histèria -curadors: no cal que expliqui el joc de paraules, ja sé que l’entens-: el tractat és un himne a l’espasme. Algú ha provocat que una persona entri en estat espasmòdic; ho ha provocat o, potser, ho ha aconseguit, no es pot saber, perquè deslliurar en un cos la força dels espasmes, i lliurar-lo a ells, és el millor que se li pot fer, o bé és la cosa pitjor que li pot ser imposada, la més malvada, l’òptima, el desastre, l’èxtasi, un anorreament molt minuciós, nervi per nervi, o, ben al contrari, la sensació més potent que jo mateix he sentit mai, la que, quan l’he sentida, m’ha fet oblidar-me del meu cos, i que no és un orgasme propi, sinó sentir, en el ventre femení, aquella llarga seqüència descendent de convulsions minvants que succeïxen immediatament després del seu orgasme, el moviment reflex, la insistència d’un muscle, l’arqueig, el lent final de la plètora, i les convulsions que es van espaiant, cada cop menys intenses i més suaus, i el cos, que havia estat, fins fa un moment, molt més que cos, fora de sí, fora de l’eix, ara ja sembla que hi retorna, hi va tornant, i ja es retroba amb si mateix, d’aquí a un moment serà tot ell, però no encara, no ho podrá ser fins al moment en que la veu del tremolor de l’últim muscle en distensió hi digui la seva, la paraula, convulsió.

… és el que hi veig. M’ha agradat veure-ho.

 Eloy Fernández Porta