«The Case For Letting The Stars Determine Who I Date» o en caso de dejar que las estrellas determinen de quien me voy a enamorar

LECTURA AUDIOVISUAL EN EL FESTIVAL LOOP / FABRA I COATS

Lectura audiovisual en el el marco de la exposición Un dia em vaig crear amb un meteorit comisariada por Carolina Ciuti en el marco del festival de videoarte LOOP Barcelona.

El título del ensayo que interpreto es el mismo título que el del post que publicó la aplicación de citas online Tinder el pasado 17 de febrero en su blog de “estilo de vida” Swipe Life y que me sirve como excusa para explorar cómo la ideología del Big Data y el universo de la vigilancia emocional actualizan ciertas referencias arcaicas de las artes adivinatorias.

PRÒLEG de Caterina Almirall

Mirar el cel en busca de respostes ha estat sempre un gest comú de la humanitat. Preguntem a les estrelles pel nostre origen i pel nostre destí, per l’amor, la collita, les batalles, els ancestres i el més enllà, per l’apocalipsi i per la vida després de la mort. I és que tot allò que tenen de previsible els astres, ho té de desconegut l’Univers, i és en aquest marge d’incertesa on projectem les nostres creences, les nostres pors i els nostres desitjos. Aquest és l’espai on s’erigeix un imaginari comú que comprèn des d’un forat negre i el fons còsmic de microones, fins a altres formes de vida, éssers extraterrestres i un espai sense temps mitològic de personatges llegendaris i constel·lacions.

De la manera en com hem llegit i llegim els astres a cada moment, no se’n desprèn tant una comprensió del cosmos en sí mateix, sinó del propi sistema d’interpretació, és a dir, d’aquest imaginari comú que evidencia qui els està llegint, quan i on. Avui, la interpretació de la influència dels astres en la nostra cosmologia neoliberal ens parla, d’una banda, de la necessitat de seguir mirant allò desconegut que no podem explicar i ni tan sols veure, ens parla de la pervivència d’una fascinació ancestral per allò fosc i amagat, però sobretot ens parla d’una maquinària d’explotació d’aquestes necessitats i d’un sistema àvid d’explotar-les per treure’n un rendiment a càrrec de les característiques pròpies del temps present. Deixem que les estrelles determinin de qui ens hem d’enamorar, deixem que els algoritmes es sincronitzin amb el moviment de les estrelles per justificar una selecció aparentment aleatòria d’afinitats que, com ens explica en aquest anàlisi Núria Gómez Gabriel, el nostre desig convisqui en un cel vertical d’objectes que treballen al servei de la indústria d’un mercat hiperaccelerat. De tot plegat, el que en podem aprendre és que amb els astres no s’hi juga, ens transcendeixen, i sobretot, que rebel·len molt més ells de nosaltres que no pas nosaltres podem arribar a intuir d’ells.